Pel Dr. Omar López Mato*
Va haver-hi un temps sense dubtes diagnòstics. La veritat era allí, líquida, cristal·lina, a vegades opalescent. Només havia de llegir-se el missatge secret surant en un flascó de vidre. Allí estava tot clar per a aquell que sabés desxifrar entre aquests efluvis les malalties ocultes, les causes dels dolors insidiosos, les amagades vergonyes i els mals amors. La veritat era allí, diluïda en l’orina del pacient…
L’ uroscòpia va ser per segles l’eina diagnòstica fonamental per a descobrir la causa de les malalties que afectaven homes i dones. La teoria dels humors, tan estudiada per Galeno, no podia deixar de costat com a font d’informació l’orina, eloqüent element brollat de les mateixes entranyes de l’individu.
En 1379 un frare dominic, Henry Daniel, va detallar els colors d’aquestes aigües i la seva correlació amb els humors de l’afectat. Per a ell, en el cas d’una orina vermella i fina, un colèric seria el seu excretor. Blanca i gruixuda era la dels flegmàtics. El color lletós pronosticava un ràpid i terrible desenllaç.
El Llibre Iudiciis Urinarum plantejava 40 diagnòstics diferencials amb solo estudiar les aigües del pacient.
Malgrat els escèptics, que sempre va haver-hi i hi haurà, les persones en general creien en les bondats d’aquest mètode diagnòstic que no mancava de bases fisiopatològiques per a discernir entre mals. La presència de sang, pus, pigments biliars són eloqüents marcadors de malalties. L’escuma en l’orina mai és de bon pronòstic, ja que implica la presència de proteïnes, només permeables al ronyó en casos de nefropaties. La quantitat d’orina indica indirectament l’estat d’hidratació de l’organisme o el funcionament renal. En cas d’escassetat, insuficiència; en excés, diabetis. La paraula “diabetis” vol dir travessar. Les aigües travessen el ronyó escapant de l’organisme. Per a saber quin tipus de diabetis patia el malalt, els esforçats galenos d’antany recorrien a l’heroic recurs d’assaborir l’orina en qüestió. Sí, Senyor! Pel bé dels seus pacients, els professionals, lligats a les cadenes al jurament hipocràtic, no dubtaven a portar als seus llavis el daurat líquid.
Sabien per experiència, durament adquirida, que no sempre tenia aquest sabor lleugerament àcid. A vegades un gust melós impressionava el seu paladar entès. Unes altres ni gust tenien, eren tan insípides com l’aigua.
Després de llargues deliberacions, els metges d’antany van arribar a la conclusió que dues malalties de diferent causa compartien el mateix nom. Una diabetis era mellitus, pel seu sabor de mel; l’altra diabetis era insípida, per les raons que us podeu bé imagineu. Amb el temps van saber que ambdues es devien a la falta d’una hormona en particular, la insulina en el cas de la mellitus i l’hormona antidiürètica en el cas de no tenir gust. Per a alleujament dels estudiants de medicina haig d’aclarir que ja no fa falta provar l’orina dels pacients per a distingir entre aquestes i altres malalties.
El costum d’examinar l’orina va ser tan característica dels metges que el matràs va arribar a ser símbol de la professió. La pràctica ha d’haver estat molt comuna entre els metges holandesos, perquè existeixen almenys 22 quadres de diversos pintors —Teniers, Metsu, Van Mieris, Jan Oteen i Dou entre altres—, on apareixen professionals examinant a consciència l’excreció dels seus malalts.
Justament, en un quadre de Gérard Dou (Dona hidròpica, 1663) es veu al metge ricament abillat, a to amb el refinat ambient burgès del seu pacient, observant amb atenció pròpia d’un sommelier els líquids de la senyora. Mireu el rostre pàl·lid i blavós de la dama, el seu abdomen distès, els seus peus inflats. Ja no tolera el calçat. La seva posició quasi ajaguda li permet ventilar els seus pulmons. “Insuficiència cardíaca dreta” serà el diagnòstic. La sang, dificultosament bombada, s’acumulava en les extremitats inferiors, inflant els peus i, en cas extrem, acumulant-se en l’abdomen.
Alguns professionals havien adquirit tal exquisidesa semiològica en l’examen de les aigües que ja no necessitaven veure al pacient en qüestió. Eren els “uromants”. El matràs s’havia convertit en una bola de cristall, on podien llegir els diagnòstics dels seus malalts. Alguna cosa que anomenaven la “uroscòpia per missatger”.
Davant la proliferació dels diagnòstics a distància —cinc segles avançats a la telemedicina—, el Col·legi Mèdic de Londres es va veure obligat a prohibir aquesta pràctica, encara que alguns “uroscopistes” van persistir fins entrat el segle XIX.
Una anècdota atribuïda a diversos metges, entre ells el cèlebre Charles Bell (que va inspirar al seu alumne Conan Doyle la figura de Sherlock Holmes per la seva sagacitat), compta com amb només observar un flascó d’orina el metge en qüestió li diu a la portadora que aquests líquids pertanyen al seu marit, que aquest era sastre i que la parella vivia en tal lloc. Muda, per la sorprenent revelació, la senyora només atinar a assentir. El doctor li va prescriure un medicament i li va dir que si no millorava en 10 dies havia de tornar. Els alumnes sorpresos li van preguntar com sabia tot això, al que va respondre: “La senyora semblava sana, portava anell de casada i el flascó estava tapat amb tela. Només un sastre es permet aquest balafiament. Els sastres passen molt temps asseguts i es constipen. Per a això ho vaig medicar”. I com sabia on vivia? “Pel fang de les seves sabates… és típic d’aquest lloc”.
La semiologia, el difícil art d’observar, ha perdut terreny i va passar a ser un recurs que és exercit per un nombre decreixent de professionals, nostàlgics d’aquests temps en què la medicina es reduïa a observar, deduir i considerar les possibilitats diagnòstiques.
Als metges que conreem canudes, quan no calvicie, ens han criat en el dogma de la monarquia clínica; però en aquests temps que corren, l’aristocràcia ha perdut la batalla enfront de la plebea tecnologia. Serà qüestió d’acostumar-se…