Compartir aquest contingut ↓

Per Cristina Pérez, psicòloga clínica

La recent (i necessària) millora de les tecnologies per facilitar el control de la nostra salut ha derivat en canvis a les nostres vides. Ha facilitat l’accés a informació contínua, eines automatitzades i un estil de vida (aparentment) més relaxat.

Es pot convertir en un problema?

• Tenim la informació a la pantalla d’un sistema d’infusió i al nostre telèfon intel·ligent; l’accés a la informació és més ràpid. Per tant, a banda de revisar els nostres missatges, les nostres xarxes socials, podem revisar també la nostra glucèmia.

• Apareixen termes com ara «nomofòbia», «textaphrènia» i les «vibracions fantasmes». Es tracta de trastorns o fòbies. La primera apareix quan tenim por de quedar-nos sense telèfon, la segona quan sentim que ens arriben missatges (i no ens han arribat) i la tercera, quan pensem que el telèfon vibra i no és així.

• Igual que podem quantificar o mesurar l’ús que fem del nostre smartphone,  pensem en controlar l’ús si l’utilitzem per mesurar la nostra salut? En principi no ho controlem, perquè preocupar-se per la salut d’un mateix o familiar ho considerem  indicador de responsabilitat. No obstant això, si comença a ser un problema i fins i tot una obsessió, és el moment de plantejar-se si «és massa o no».

• Podria qualificar-se com un problema quan afecta una o diverses àrees de la nostra vida: social, laboral o personal. És a dir, quan una mare o un pare a la seva jornada laboral es distreu per comprovar la glucèmia d’un familiar o la seva mateixa. Quan deixem de fer una cosa que socialment ens recompensa per estar pendents de la glucèmia. En resum, quan l’accés a tanta informació ens priva de fer una vida normal.

• Un dels primers símptomes és l’ansietat per la revisió de la glucosa: «No ha xiulat, a quant estic?, estaré bé?, funciona?, calibraré per comprovar que està bé», etc. Si en aquell moment exacte no hi ha la possibilitat de comprovar-ho per «quedar-te tranquil», l’ansietat sol ser el primer símptoma.

• Les nits són el pitjor enemic de la glucosa. Atès que el nostre estat de consciència és menor, també és més complicat estar alerta de possibles canvis de glucèmia (més encara si és poca la variació). Això es complica si el dispositiu va col·locat en un nen/a. Normalment, els infants són poc conscients de les conseqüències. Per tant, a més de l’ansietat, i com a conseqüència, se suma un mal descans. Si ens passem la nit despertant-nos per verificar la glucosa dels nostres fills, és més difícil descansar. És una por normal que «alguna cosa li pugui passar».

Tinc un problema?

Realment és complicat avaluar amb un test o amb un parell de preguntes si hi ha un problema real o no. Hauríem d’examinar diverses àrees per tenir una visió clara. Aleshores, «què faig si realment tinc una dificultat? Què faig si vull controlar-ho perquè no es converteixi en un problema?»:

• Control de glucèmia adequat, no excessiu: controlar la glucèmia quan hi ha pujades o baixades importants i no tant quan la tendència és estable. «I si estic tot el dia alt o baix?» : consulteu l’endocrí i busqueu ajuda psicològica. Tenir ansietat no ajudarà que la glucosa es reguli. Prendre un paper actiu en la situació ens ajudarà a tenir més control.

• Controlar els valors sense obsessionar-se: No per més que mirem, millor control hi ha. Hauríem de poder ser capaços de fer la nostra vida sense que el control de la glucosa requereixi estar pendents en tot moment. Anteriorment, quan aquests dispositius no existien, era més fàcil “oblidar-se” i més complicat controlar-se. Hem de trobar activitats que ens puguin distreure del control i fiar-nos de les alertes del dispositiu que indica els canvis.

• En pacients adults, funciona bé deixar-nos emportar per les sensacions corporals. És a dir, notar un mateix que està alt o baix de glucèmia. De vegades, els dispositius poden no ser exactes i és millor refiar-se dels símptomes en el moment que passen.

• Establir alarmes per poder visualitzar: Consisteix en pautar moments per poder veure la glucosa i establir altres moments per treballar, socialitzar o fer esport… Per exemple, si vull veure la meva glucosa a la nit, puc anar a dormir abans, posar una alarma a les 2 hores de ficar-me al llit i després dormir seguit fins a l’hora de despertar-se. Durant el dia, fer coincidir el control amb les pauses dels estudis o de la feina perquè així això no ens impedeixi concentrar-nos. És important establir un temps màxim també.

Aquestes pautes i moltes altres depenen de la idiosincràsia dels pacients i de les situacions, per la qual cosa no són remeis globals ni extrapolables. Cal analitzar bé les situacions per poder donar-los una solució correcta. Amb el ritme de vida que portem, és fàcil dir que cal establir canvis i rutines per poder suportar-ho millor, però, en conclusió, és així. No podem ajudar ningú si nosaltres mateixos no estem descansats o en òptimes condicions.