Enric Aparicio és el responsable de la delegació de l’ADC a Terrassa i voluntari de l’entitat des de fa molts anys. Porta bona part de la seva vida amb diabetis tipus 1 i no dubta mai a compartir els seus coneixements i experiència sobre la malaltia amb qui ho necessiti.
Quan de temps fa que fas voluntariat a l’Associació de Diabetis de Catalunya?
Estic de voluntari des dels inicis de l’obertura de l’Associació a Terrassa, fa uns 30 anys. He passat de ser secretari a ser delegat. Quan vàrem obrir estàvem a la Casa Baumann.
Quines tasques desenvolupes a Terrassa dins de l’ADC?
Soc l’encarregat de la delegació. Tinc tasques com ara fer l’atenció al pacient de manera pròxima. També vaig als CAPs, visito metges de capçalera per informar-los sobre les noves tecnologies aplicades a la diabetis, faig formacions a les escoles quan hi ha algun debut… Intento resoldre tots els dubtes dels pacients que venen desesperats a la delegació, ja siguin debutants o gent amb qüestions que a la sanitat pública no li han resolt per falta de temps o coneixement.
Què et va moure a fer voluntariat i què t’aporta?
Ajudar a la gent. Fa 50 anys que tinc diabetis i sé el que és passar la vida amb aquesta malaltia. M’aporta la satisfacció de poder ajudar a la gent que ve a la delegació espantada, saber que sortiran agraïts i més tranquils fa que continuï dia rere dia ajudant als pacients.
Quin valor creus que aportes als altres?
El valor d’ajudar a la gent i fer que se sentin millor quan marxen. Molta gent jove ve plorant al debutar i amb la informació que els hi dono surten més tranquils. Saber que tindran una millor qualitat de vida fa que no vulgui deixar de ser voluntari.
Et trobes amb alguna dificultat en les teves tasques?
Fa molts anys que tracto amb les persones amb diabetis i amb l’administració pública a Terrassa, per tant, considero que no tinc cap problema burocràtic amb cap d’ells. Simplement, cal fer la instància o parlar directament amb els metges i les infermeres.
Podries explicar alguna experiència o anècdota al llarg dels teus anys en aquesta tasca?
He tingut tantes que ara mateix no sé què dir… El que més em sobta és que al llarg dels anys ha vingut gent a demanar-me insulina, de fet, exigint la insulina, com si nosaltres poguéssim receptar-la; i he d’explicar a aquests pacients que no som metges i que han d’anar al CAP a demanar-la.
Una altra: un metge de capçalera em va trucar per demanar-me que li anés a explicar com anava el tema de la diabetis, perquè tenia una visita amb una pacient i necessitava saber sobre la injecció d’insulina.
Quin missatge donaries per a què algú fes voluntariat?
El millor de ser voluntari és la satisfacció d’ajudar a la gent sense demanar res a canvi; però obtens un somriure, que val milions. El missatge que donaria és que sempre es necessita gent que ajudi a l’altra gent. Junts som més forts!